Texts propis

Reflexions sobre l'Amic i l'Amat

Si es perd l'Amic,  l'Amat perd l'origen creador  i deixa d'existir en el nostre  petit món.  Es a dir, no hi ha espai per l'Amor.

L'Amic i l'Amat,  des de la relativitat dels temps, són intercanviables . Quan l'amor prové de l'amic, sorgeix de l'amistat, la tolerància, l'acceptació, la raó i el respecte gratuïts. Si aquests principis s'afebleixen, l'Amor que s'hi fonamentava , trontolla i corre el risc d'enderrocar-se , com una torre robusta, però que li fallen els fonaments. L'amistat sense fonaments esdevé la llavor de la desconfiança, desinterès insuportable, intolerància molesta i finalment el dolor de perdre  la vida.   

Quan em pregunto: Quin mèrit te esforçar-se en els treballs que Ramón Llull ens proposa per a mantenir en peu la torre de la veritat ? O, seria millor per a tots dirigir aquesta energia cap a altres orientacions del cor més equilibrades ?. La realitat de la nostra existència em respon, per  virtut de l'amor que la creà: els camins mai no s'acaben, podem continuar, però l'elecció, la tria, és únicament personal. .

Encara que en l'espai infinit els camins son eterns, sempre van a parar a un lloc o altre ple de cruïlles, i allí en neixen de nous,  inspiradors de nova llum. Itineraris que ens plantegen nous treballs i reptes, amb  orientacions  que ofereixen vida  i continuïtat.  La necessitat ineludible de ser amb els altres ens obliga i condueix a descobrir-los plegats, amb els ulls del cor.

Romà  Escalas. Nov. 2016

Tot això venia d'una proposta anterior : Deu va crear l'home, en un acte d'amor, per a ser estimat per l'home !

La contradicció ens ajuda a aprofundir en la diversitat dels contraris.

 

El deconstructor de violins

Al llarg de molts segles els mestres violers havien anat perfeccionant la construcció de les antigues violes i rabecs medievals. Arribaren els dies en que Antoni Amat, jueu català desterrat, combinant tècniques d'origen andalusí amb fustes de procedència centreeuropea, assolí a Cremona, ja en el segle XVI, el disseny d’un instrument nou: el violí. Havent aconseguit afegir a la seva sonoritat la ressonància dels seus congèneres va contribuir a la creació d’un nou concepte de so col·lectiu, anti jeràrquic i quelcom gregari, ben oposat als simbolismes i les tradicions instrumentals d'origen medieval. Aviat es consolidà com a nucli bàsic i estructural de l’orquestra, garantint la supervivència d'aquesta formació musical en més de 400 anys.

El violí, la viola, el cello i el contrabaix, estan concebuts a imatge del ser humà. La caixa de ressonància ens recorda el cos, amb la seva cintura estreta, de corbes anatòmiques. El mànec, equivalent del coll, ens mena fins al cap. Allà el claviller fixa l'extrem superior de les cordes, autèntics nervis que transmeten la seva vibració, mitjançant el pont, a la tapa harmònica. Aquest batec, controlat per una voluntat intel·ligent, esdevindrà música; missatge oscil·latori suspès en l'aire que ens projecta cap a un mon de conceptes, sentiments i emocions, fet que esdevé en una dimensió única i diferent. Benaurats els visitants i els habitants d'aquest espai privilegiat!.

Trenta-set peces conformen el violí. Estan fetes pels luthiers, autèntics escultors del so, amb fustes seleccionades mitjançant el coneixement i la tradició, encaixades, ajustades i encolades seguint rituals precisos i inalterables. L'instrument, un cop acabat i envernissat amb fórmules personals i sovint secretes, sonarà al llarg dels segles amb la veu que li cantin els músics i el tremolor de les fibres de la seva fusta centenària. Els enginyers, musicòlegs, organòlegs, psiquiatres i altres deconstructors atrevits, fascinats pel misteri d’aquestes capses de fusta amb cordes, intrigats pel seu paral·lelisme anatòmic i astorats davant de la seva incapacitat de desxifrar en el marc de la seva tecnologia suposadament insuperable, varen decidir obrir-ne algun per fer-ne una observació completa. Varen esquarterar, desencolar i en separaren les parts més ocultes. Impúdics, li fotografiaren els racons més íntims, van analitzar amb raigs X les cordes, les fustes, analitzaren els vernissos...

L'operació 'científica' va ser frustrant, en comprovar que dins del violí no hi havia res; tant sols aire. Nul el resultat musical i humà. Ningú s'adonà de la presencia de una peça petita que caigué a terra. L'única part solta, sense encolar. Una columneta de fusta que condueix, a l' interior de la caixa harmònica, els sons des de la base del pont cap a la tapa del fons. Un simple pilar de fusta, tallat, premsat i situat amb precisió. Li diuen l'anima i d'ella en depenen la veu, l'expressió i la qualitat de cada instrument. L'ànima es la peça clau, la clau que obre el camí que condueix la música directament cap al cor. Abandonada entre les deixalles del taller, la casualitat la protegí de la destrucció letal que varen patir les altres parts de l'instrument. Entre virolles i serradissos aromàtics, va acabar alimentant el foc purificador de l'estufa de llenya del taller i així, sublimada en energia pura, aquella ànima ara navega pels espais buits interatòmics amb el desig i l'esperança de trobar un altre instrument amb qui compartir la seva música. De nit hi ha músics i luthiers que encara es desvetllen angoixats pels crits de dolor dels instruments violentats.

Un d’ells, amant dels instruments i de la seva música, en la semiconsciència d'un d’aquests somnis, protegia, estrenyent-la en el seu puny, l'ànima d'aquell violí. Entre les ombres de l'alba, amb veu càlida i ben impostada, sentí que l'ànima li murmurava ....

- “ Per més que destruïu els instruments, mai no podrà deixar d'existir la música que va sonar per l'art dels constructors i dels músics”.

En despertar, no el sorprengué trobar-se una petita clau de sol cauteritzada al palmell de la mà. Era talment de la mida del cilindre de fusta d'avet i estava orientada en el sentit de les línies de la vida.

Romà Escalas
Abril 2011